Projecte BattleQuizz: Junior femení (Sessió 2)

Publicat 15 de juliol de 2020. 10.31 hores. -Webmaster-.

Avui, la segona pregunta amb Clara Diaz, (Basquet Maresme Boet Mataró), Jana Serrano (Femení Sant Adrià), Laia Fernandez (Gramenet BC) i Erika Aspajo (Femení Sant Adrià), per el Projecte BattleQuizz-

Quines serien el teu millor i pitjor moment / experiència com a jugador que has viscut?

Per sort he tingut moltes experiències bones, però si m'he de quedar amb una mala la tinc clara. Les lesions malauradament són una cosa que acompanyen a tots els esportistes. En la temporada 2016-2017 era infantil de segon any, una temporada molt xula a nivell de competició i d'aprenentatge ja que era el primer any que estava amb Jordi. Malauradament un dia en un partit em quedi sense sensibilitat total de genolls per avall. Vaig ser diagnosticada per una síndrome compartimental bilateral, una lesió molt poc comú que fa que no hi hagi circulació a la zona afectada. Per a mi i la meva família va ser molt dur ja que van trigar 3 mesos en diagnosticar, a més que portava tot l'any treballant dur per Campionats de Catalunya i d'Espanya. La recuperació va ser molt dura ja que eren les dues cames i ja estava molt malament. Actualment estic 100% recuperada d'aquesta lesió i m'ha servit com a aprenentatge.

És complicat escollir el meu millor experiència, perquè per sort he pogut viure moltes, però si m'he de quedar amb una serien els Campionats de Catalunya i d'Espanya amb Basket Almeda. Aquest any érem un equip completament nou, i sincerament "ningú donava un duro per nosaltres". Tot i no ser el meu millor any a nivell personal si que ho va ser a nivell d'equip. Gràcies a Victor Calçat i tot l'staff vam poder generar molt rotllo, i realment érem una família, i això es notava en pista. Vam saber donar la cara i gràcies a la feina i la dedicació de cadascuna vam aconseguir un tercer lloc en Campionats de Catalunya i un quart lloc en els d'Espanya. Amb aquest equip he pogut estar plorant i rient que alhora. Per sort, a l'igual que les jugadores erem una família entre els pares també. Cada partit era una festa i ells gaudien igual o més del nostre bàsquet. Per sort mantinc la meva amistat amb totes les components d'aquest equip i això és el que realment em porto d'aquesta temporada. He après molt durant aquest any a nivell personal, he implantat molts valors nous i importants que em serviran al llarg de la meva carrera com a jugadora. Tot i no estar aquesta temporada en aquest club tinc ADN Almeda.

El millor moment que he viscut fins ara va ser tota la temporada 2017/2018. Va ser el meu primer any a Barça, érem un equip bastant nou (vull dir que la majoria de nosaltres mai havíem jugat juntes), però ens vam entendre totes en molt poc temps. En aquest any, vam arribar a Final A-4 (Mollerussa), vam quedar segones de Catalunya i ens vam classificar per als Campionats d'Espanya de Clubs (Huelva). Finalment vam quedar en la quarta posició del campionat.

Encara no aconseguir l'or, no puc estar més feliç del que vivim en tan sols un any. Em vaig sentir com en una família i em vaig emportar moltes experiències inoblidables.

Pel que fa a pitjor moment, diria que no he tingut cap per emmarcar com el pitjor. Així i he tingut moments tristos barrejats amb ràbia per perdre partits que eren claus. Es em ve al cap tres d'aquests i són els següents:

- Final amb Selecció Catalana Infantil contra Andalusia (vam quedar segones d'Espanya).

- Final amb Barça CBS davant Femení Sant Adrià al Campionat de Catalunya Cadet. Tot el partit anàvem per davant d'elles, però en l'últim quart ens van avançar i vam perdre de quatre, quedant subcampiones.

- Final A-4 cadet amb la generació 2003 de l'Barça CBS. El primer partit el vam jugar contra Femení Sant Adrià, va ser un partit molt ajustat i la diferència va ser tot just de sis punts.

Finalment, el partit decisiu (tercer / quart lloc per accedir a Campionats d'Espanya) contra Basket Almeda, no vam estar a l'altura però no va servir per a entrenar-nos més i anar a per totes a la propera.

Fotografia: www.territoribc.com

Seria molt difícil escollir només un bon experiència, però suposo que em quedo amb els campionats d'Espanya tant de clubs com de selecció. Són una experiència inoblidable i a part d'ensenyar-moltes coses, coneixes a molta gent.

Una de les millors vivències també va ser la primera vegada que entri a la selecció catalana, no m'ho podia creure i aquest moment no ho oblidaré mai.

Sens dubte, crec que el meu pitjor moment va ser lesionar de lligaments creuats l'any passat. Ara ja estic recuperada, però he lluitat molt i han hagut moments molt durs per a mi, ja que estar tant de temps sense fer el que t'agrada, és molt difícil.

El pitjor moment ho vaig tenir fa uns mesos quan em vaig lesionar enmig d'un partit una mica complicat, un d'aquells que es juguen amb gust, ja que és difícil però tot està sortint rodó i vam jugar un bàsquet més alegre. Quan vaig caure ja sabia que era un esquinç, ja que el meu historial amb aquest tipus de traumatisme era extens, però aquest feia més mal que de costum. Un cop vaig arribar a l'hospital em van dir que era un esquinç i que ja podia anar-me'n a casa, jo, sorpresa vaig preguntar quina era la causa de tal dolor. Mirant amb més ull la radiografia em van dir que els meus turmells eren més laxos del normal i això va produir-per la quantitat d'esquinços que m'havia fet en moments anteriors. Es em va recomanar deixar el bàsquet, ja que els meus turmells eren molt febles llevat que reposés molt i els enfortís. Aquest dia vaig sentir tristesa, sentia que el món s'ensorrava i després de molt temps de reflexió vaig decidir exercitar els turmells fent exercicis de manera regular, i un cop els vaig notar més forts vaig seguir mantenint-los mentre entrenava. Tota lesió et fa més fort i, per malament que ho passés a l'assabentar-me que el recomanable seria deixar-ho, m'ho vaig prendre com un repte i vaig començar a enfortir els turmells i a prestar-los l'atenció que mereixen abans i després de cada entrenament.

La millor experiència que he tingut a la pista ha estat una temporada enrere, a la fi d'un partit contra unes noies que anaven per davant de nosaltres en la taula. Anàvem perdent per dos punts a falta de pocs segons d'acabar el partit, i ens ho vam jugar a una entrada que va sortir de l'ar i el rebot va ser defensiu. Elles, van passar la pilota a la banda per pujar-lo des d'aquí. Una de les meves companyes, Laia Martínez, em va mirar i vaig començar a cridar: Dos !, Dos !, .. Ens compenetrem perfectament i li impedim seguir botant. Laia Martínez se la va treure i va donar una passada a una altra companya, qui va ficar la cistella i vam empatar. Aquell moment va ser genial sobretot perquè vaig sentir una gran connexió amb les meves companyes. Finalment vam guanyar el partit a la pròrroga de 12 punts. Parlo d'aquest moment perquè va ser una de les millors sensacions que he tingut en pista des de fa temps, però realment em vaig sentir molt orgullosa de totes les meves companyes, vam treballar juntes.